L
’actitud d’acollir l’altre es fonamenta en el ric patrimoni de la tradició bíblica. Els patriarques eren ells mateixos una tribu nòmada. Je -
sús es refereix a aquesta tradició quan proclama: «Perquè tenia fam,
i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau
acollir» (Mt 25,35).
L’hospitalitat no és un valor irrellevant en les nostres societats. Tot al contrari: el futur d’Europa, la seva cohesió interna i estabilitat depenen, en part,
de l’acollida que siguem capaços de dispensar als estrangers, als forasters que emigren
a aquestes terres per llaurar-se un futur. L’hospitalitat no és un valor anacrònic ni obso let.
L’Evangeli crida a tenir una actitud de solidaritat envers aquells que pateixen, que són
vulnerables i es troben en situació de necessitat. Els febles, en la saviesa pràctica de Je -
sús, no són solament éssers dignes de llàstima sinó éssers dels qui hem d’aprendre. El
pobre, el malalt, la vídua, l’endimoniat, l’ancià o el moribund ens ensenyen, ens mostren
una dimensió de la vida que, generalment, s’oculta, s’amaga darrere les cortines de la di -
versió i l’entreteniment.
Patim una greu tendència a ocultar la finitud, la precarietat, allò que suposa límits. La
conseqüència final d’aquest procés és que no vivim una vida real sinó una vida fictícia,
una quimera bastida sobre bases imaginàries. El procés de majoria d’edat no consisteix
a desfer-se de Déu, sinó a assumir allò que s’és, és a dir, la feblesa, la vulnerabilitat. La
tendència a apartar-ho dels ulls és una reacció infantil, immadura, pròpia de qui prefereix
viure en la ficció.
Hi ha una paradoxa que fa pensar. El Déu-Amor, a l’hora de fer-se present en la his tò -
ria, adopta la forma d’un infant i d’un servent. Quan ens acostem a persones que pateixen algun tipus de feblesa física, psíquica, social o espiritual, aprenem d’ells, ens hi reconeixem i recordem què som i de què estem fets.
Francesc Torralba
Jesucrist 2.0, Ed. Pòrtic (Grup 62)
