Construirse como Persona

La tasca de construir-se com a persona no és senzill. Exigeix esforç, però sobretot continuïtat en l’esforç. Pierre Hadot compara el filòsof i l’atleta. Ambdós tenen una relació de superació i de lluita contra si mateixos. Ambdós volen esdevenir el que encara no són. Ambdós cerquen d’explorar els seus propis límits i de desenrotllar al màxim les seves facultats. Ambdós treballen solitàriament i busquen el seu ritme, el ritme adequat de respirar interior i exterior.

El paral•lelisme entre l’exercici físic i l’espiritual és molt gran. Així com la pràctica reiterada d’exercicis corporals proporciona al cos de l’atleta una nova aparença, major vigor; gràcies als exercicis espirituals el filòsof proporciona més vigor a la seva ànima, modifica el seu paisatge interior, transforma la seva visió del món i, finalment, el seu ésser sencer.

La finalitat dels exercicis espirituals és la plenitud de vida, una plenitud que no s’assoleix fàcilment. Cal combatre molts dimonis: el dimoni de l’avarícia, el dimoni de l’orgull, l’instint possessiu, la por que ho col•lapsa tot, la prepotència i la vanitat, l’afany de tenir, la fixació en el passat, l’anticipació obsessiva del futur.

Cal exercitar-se molt per gaudir del present, de l’ara, de cada ara que es va enllaçant en la nostra història. Cal molt exercici espiritual per ser plenament lliure, per alliberar-se dels setges externs i de les pors internes, per sortir de totes les gàbies que ens empresonen. Un treball de llibertat, de dignitat, de plena felicitat. La filosofia, lluny de ser un subproducte de la cultura occidental, és un itinerari de llibertat, de plena felicitat. Pierre Hadot considera, seguint els clàssics, que cada dia hauríem de fer un petit exercici espiritual, meditar la sentència d’un gran pensador, absorbir-la en el propi ésser, viure conforme a ella; com també cada dia hauríem de tensar el cos, de fer-lo més elàstic i lleuger, d’evitar la caiguda en la comoditat i la paràlisi.

L’activitat filosòfica, tal i com l’entenien els pensadors grecs, era un treball sobre el jo, un procés que augmenta el nostre ésser, que ens fa millors, més dignes, més magnànims, més bons, i que, consegüentment, ens fa tenir relacions de més qualitat, de més profunditat i generositat amb els nostres semblants. És l’aposta per una vida autèntica, per una vida que mereixi ser viscuda, entesa com una obra d’art que és singular i única i no una macabra repetició d’estupideses.

Només amb molt exercici espiritual es pot arribar a la pacificació de l’ànima, a l’assossegament de les passions, de la ira, de l’enveja, del ressentiment, de rancor, de l’odi, de la gelosia que crema per dins i corroeix tot el que toca. Recull els exercicis espirituals de l’escola estoica en els següents passos: estudi, examen en profunditat, lectura, escolta, atenció, domini d’un mateix, indiferència envers les coses indiferents. No es tracta d’exercitar-se per sofrir, sinó per gaudir més intensament de la vida, de tota la bellesa, bondat, veritat i bé que s’hostatja en cada ara. Cal exercitar-se molt per no esperar res, absolutament res dels altres, per no tenir pensaments egoistes i donar-se lliure i generosament sense voler rebre contrapartides. La bondat és la pràctica de la donació, l’autodonació que no mira resultats, ni té expectatives.

També el diàleg juga un paper decisiu en la recerca de la felicitat personal. És un exercici espiritual practicat en comú i que invita a l’exercici espiritual interior, a l’examen de consciència, a dirigir l’atenció sobre un mateix, en poques paraules, a conèixer-se millor un mateix.

Aquesta concepció de la filosofia com a art de viure, com a forma de vida, no obeeix a cap circumstància política, a cap necessitat d’evasió, com es tractés d’un espai de llibertat interior que vingués a compensar la manca de llibertat política. És una aposta radical per la total transformació del món. En definitiva, tal com diu Pierre Hadot, filosofar és una activitat constant, una activitat permanent identificada amb la vida, una activitat que cal renovar a cada instant.

Francesc Torralba